Els atacs contra l'Iran dels Estats Units i Israel han reobert el problema de seguretat energètica-més conseqüent de l'economia global: la interrupció dels fluxos de petroli i gas de l'Orient Mitjà que transiten pel punt d'asfixia energètic més important del món, l'estret d'Ormuz. En joc hi ha uns 20 milions de barrils diaris de petroli i productes derivats del petroli, aproximadament una cinquena part del consum mundial, més totes les exportacions de gas natural liquat (GNL) de Qatar i els Emirats Àrabs Units, equivalent a al voltant del 20% del comerç mundial de GNL. Des de les primeres vagues del 28 de febrer, el transport marítim a través de l'estret s'ha frenat gairebé fins a un punt mort.
L'impacte immediat sobre els preus de l'energia ha estat important. El preu del petroli va augmentar al voltant del 8% per cent i el preu del gas europeu al voltant del 20% el matí del 2 de març. L'impacte-a llarg termini sobre els preus de l'energia dependrà de la durada de les hostilitats i del seu impacte en el transport a través de l'estret d'Ormuz. Un breu conflicte injectaria una prima de risc geopolític als mercats de petroli i gas. Una interrupció prolongada, potser durant diverses setmanes, començaria a erosionar els inventaris, limitar la logística i endurir els balanços mundials de petroli i gas, amb efectes molt més grans sobre els preus.
Europa depèn molt menys del petroli del Golf i del GNL que la Xina, l'Índia, el Japó o Corea del Sud, però no està aïllada. El petroli i el GNL són mercats globals: qualsevol bloqueig de l'estret d'Ormuz podria provocar pujades de preus immediates que afectarien Europa, independentment de les seves limitades importacions físiques.
La vulnerabilitat més acusada d'Europa és el GNL. Si es redueixen els fluxos de GNL a través de l'estret d'Ormuz, la disponibilitat global de punts s'estreny immediatament. Aleshores, Europa es veuria obligada a competir amb els compradors asiàtics per a càrregues flexibles al mercat spot, cosa que es va veure durant la crisi energètica de 2021-2023. Això augmentaria els preus europeus del gas, sobretot perquè Europa va començar el 2026 amb nivells d'emmagatzematge de gas molt més baixos que els últims anys: 46.000 milions de metres cúbics (bcm) a finals de febrer de 2026, en comparació amb els 60 bcm el 2025 i els 77 bcm el 2024.
Les operacions de recàrrega d'emmagatzematge es podrien interrompre, fent pressió sobre els costos de l'energia industrial a Europa. Els preus més alts del gas contribueixen als preus de l'energia i als marges industrials, especialment als sectors-intensius de gas. Si els preus del petroli i del gas augmenten al mateix temps, la substitució serà més difícil, la qual cosa podria provocar una demanda renovada de carbó i una pressió per a l'estalvi-de la demanda. Assolir l'objectiu d'Europa de reduir els costos de l'energia industrial, un tema central de les preocupacions de competitivitat dels líders de la UE, podria ser més complicat.
Pel que fa al petroli, la decisió de l'1 de març de l'OPEC+ d'augmentar la producció per intentar calmar els mercats és sens dubte important. L'Agència Internacional de l'Energia decidirà si permet que els seus estats membres utilitzin col·lectivament els 90 dies d'existències de petroli equivalents d'importació-que han de tenir en cas d'interrupció greu-del subministrament de petroli. De moment, els EUA no es plantegen alliberar petroli de la seva gran reserva estratègica de petroli (l'estoc nord-americà supera el requisit de l'AIE), cosa que indica que Washington creu que qualsevol augment de preus serà limitat.
Si encara no ho han fet, els responsables polítics europeus haurien de preparar plans de contingència en cas d'un enfrontament prolongat a l'Orient Mitjà. Pel que fa al gas, la Comissió Europea hauria de coordinar-se amb els governs de la UE sobre les mesures de seguretat--de subministrament que s'hauran d'implementar-en cas de pujada o escassetat de preus enormes. Aquests podrien incloure: i) el seguiment dels mercats de GNL per entendre l'escala de qualsevol possible desviació de càrregues cap a Àsia i la promulgació de totes les opcions possibles per garantir la seguretat del subministrament; ii) preparació d'una estratègia de reducció-de la demanda de gas de la UE; iii) operacions més coordinades de recàrrega d'emmagatzematge de gas durant els propers mesos, per garantir la rendibilitat i la seguretat del subministrament per a l'hivern vinent (per al qual el recàrrega comença a la primavera).
Per a Europa, el nou conflicte nord-americà/israelià amb l'Iran és un recordatori que en un mercat de gas estructuralment més estret i globalitzat, la fragmentació és costosa. Els instruments de precaució establerts durant la crisi energètica, inclosa la coordinació a nivell de la UE-del recàrrega d'emmagatzematge de gas i els esforços conjunts per reforçar la seguretat del subministrament, s'han de preservar, no desmantellar-los.
La situació també reforça un punt més fonamental: l'exposició d'Europa als xocs geopolítics continua arrelada en la seva contínua dependència dels combustibles fòssils importats que es comercialitzen en mercats mundials volàtils, fins i tot si ha canviat la dependència de Rússia a altres proveïdors, entre els quals els EUA. En lloc d'alentir la transició de baixes-emissions de carboni, les noves tensions mostren que s'ha d'accelerar el desplegament de fonts d'energia netes produïdes a nivell nacional. Només reduint la dependència estructural de les importacions de petroli i GNL, Europa pot protegir de manera duradora la seva economia dels xocs externs recurrents.







